30 de desembre 2016



Aforismes sobre la Bellesa

Cada cosa té la seva bellesa  (Confuci).

Encara que viatgéssim per tot el món per trobar la bellesa, hem de portar-la en nosaltres per poder trobar-la. (Emerson)

Sempre he cregut que les coses bones no eren sinó les coses belles en acció. (Rousseau)

Tot el que és bonic té el seu moment i passa.  (Luis Cernuda)

La bellesa no mira, només és mirada. (Einstein)

La bellesa mor en la vida, però és immortal en l’art.  (Leonardo da Vinci)

La bellesa veritable és aquella que s’entén sense reflexió. (André Maurois)

El coneixement de la bellesa és el veritable camí i el primer esgraó per la comprensió de les coses bones. (Ruskin)

Si tens dos pans, venen un i compra una flor. (Proverbi xinès)

Si podeu disciplinar el vostre talent i les vostres emocions de manera que s’encaminin al bon gust, el món us revelarà la seva meravella. Però com adquirir el bon gust? L’artista és el que pot donar aquella  qualitat de l’ànima interna que instintivament distingeix  el bo del dolent, la imitació a una veritable creació de la bellesa. (Jinarajadasa)

Una obra té el poder de canviar l’estat d’ànim de l’espectador. (Kandinsky)

No sabrem viure plenament fins que no aprenguem a viure bellament.
Veritat, bellesa i bondat se sostenen juntes o s’enfonsen juntes. (Sri Ram)

Res no hi ha tant bonic com allò veritable. (Boileau)

La bellesa del desert consisteix que sempre amaga una mica d’aigua en algun indret. Cal buscar-la i trobar-la.  Però buscar-la sobretot. (Saint Exupery)

Ens fem semblants a allò que contemplem. (aforisme grec)

Els meus ulls estan fets per eliminar allò que és lleig. (Raoul Dufy)

La bellesa és l’altra cara de la veritat. (Alejandro Casona)

La bellesa és difícil. (Plató)

El blanc és el color abans de començar-ho tot, però també el color després d’esborrar-ho tot. (Malevich)

Sempre que la bellesa mira, l’amor és al costat il·luminant. (Rumi)

La bellesa és el misteri de la vida. No està en els ulls sinó en la ment. (Agnès Martin)

La bellesa no fa feliç qui la té, sinó qui la contempla. (Herman Hesse)

La Bellesa és una aparició. No una aparença.  (Joaquin Allende)

Qui conserva la capacitat de veure la bellesa no envelleix. (Franz Kafka)

El primer que captem del misteri de Déu no és la veritat sinó la bellesa. (Urs von Balthasar)

La bellesa salvarà el món.

29 de desembre 2016

L'Ànima de la Bellesa


Fragments de la conferència  a l'Institut Art i Espiritualitat Sean Scully
Santa Cecília de Montserrat (28 ocubre 2016)

              
              L’ànima de la Bellesa

Què és la bellesa? és la gran pregunta. I ja per començar ens trobem com es va trobar S. Agustí en relació al temps. Deia si no m’ho pregunten ho sé, però si m’ho pregunten no ho sé. Tots l’experimentem, però tenim dificultats o discrepem a l`hora de respondre a la pregunta.
Hi ha una resposta objectiva del que és la bellesa? Per tant, hi ha un cànon? On poder anar a consultar si una obra d’art ho és o no de bella, o un paisatge de la naturalesa, és sempre bell? Està relacionada la bellesa amb la veritat?
I amb el bé? La naturalesa ens dona constantment imatges de bellesa (Kant deia que l’home no pot crear una cosa més bella que la natura no ho hagi fet abans): una sortida o posta de sol és un espectacle de bellesa, però l’erupció d’un volcà pot ser molt bonic i espectacular si ens el mirem des de casa, però no tant si estàs a sota de la muntanya. De què depèn? Podem dir que hi ha bellesa en un quadre encara que sigui de Rembrand, però que ens mostra un vedell esquarterat a l’escorxador, o els afusellaments del 2 de maig de Goya, o el mateix Guernika de Picasso que mostra l’horror del bombardeig?  Se la fa cadascú al seu gust la bellesa? Depèn de la cultura i del temps històric? És per tant subjectiva?  La puc o la vull imposar? pensant que la meva apreciació és la correcte? O també es dóna sovint el contrari, que la dels altres és la millor? (això passa més a nivell de col·lectius o societats) com diuen els anglesos “la gespa del veí sempre és més verda”.
Hem sentit moltes vegades la frase: “sobre gustos no hi ha res escrit”. Però vaig sentir una vegada un que li responia “hi ha molt escrit, el que passa que tu no ho has llegit”.
Estic obert al diàleg i per tant disposat a canviar d’opinió?
Quina relació hi ha entre bellesa i estètica?
Com veieu podríem fer preguntes sense acabar. Però molt sovint les preguntes són més importants i interessants que les respostes, almenys en filosofia. Recordo un examen que no havia de respondre com tots els exàmens, sinó que havia de fer preguntes. I no és tant fàcil si es vol fer una pregunta interessant.
Filosofia és sobretot fer preguntes, i que sovint no tenen resposta, o millor dit si que la tenen, però una resposta que no s’acaba mai. No es pot tancar, sempre resta oberta. La ciència respon i dóna sovint respostes definitives, la filosofia mai. És semblant a allò de la diferència entre problema i misteri (la ciència aïlla el problema, en el misteri nosaltres hi som dins). La ciència concreta, la filosofia obre horitzons. Així com en la ciència hi ha causes i efectes, en filosofia no sabem que és primer, si l’ou a la gallina, si responem a una pregunta o la pregunta forma part de la resposta, n’és el relat. La resposta sovint és fer més preguntes.
La Bellesa no es pot aïllar, resoldre, ni analitzar. Forma part del misteri, d’un debat mai no tancat.
En Plató hi trobem tots aquest elements i més encara. Algú ha dit que tota la filosofia que s’ha escrit en la història són només notes a peu de pàgina de la filosofia de la Grècia clàssica. En Plató concretament hi trobem ja només mirant les pàgines: diàleg i preguntes i unes ganes enormes d’anar a fons, d’esbrinar les grans qüestions filosòfiques.
...
Quin és el context en el qual es troba i dialoga Plató?
El context és d’una “il·lustració” atenenca, de gran efervescència cultural. Que deixa enrere el període cosmològic anterior, centrats en el cosmos, en els elements de la natura (Tales, l’aigua, el foc...) i més mitològic, per centrar-se en una visió més humanista, més antropològica. No tant en la physis sinó en la polis i l’ésser humà.  I un gir que es manifesta en l’àmbit cultural, moral i científic (Hipócrates, medicina moderna).
És interessant veure com en els grecs ja es dóna aquest canvi brusc, i el que alguns ho descriuen com una evolució del pensament posterior fins als nostres dies: l’ interès més antic astronomia...
Plató té aquest context  i com a adversaris els sofistes (avui en diríem racionalistes), uns professionals del saber, cobraven, que estaven més centrats en com es diuen les coses que en el seu contingut. Allò que és important no és el que es diu sinó com es diu. Quedar bé en l’oratòria (política actual que sembla que guanya qui més sap parlar, qui més domina la retòrica). Per tant Plató s’enfrontava a un relativisme dominant. Els sofistes també tenien una posició escèptica: qüestionaven la possibilitat real del coneixement. I negaven veritats universals. Allò bell, bo, just i veritable només són paraules que s’han d’omplir de continguts segons les nostres necessitats i que podien canviar si canvien aquestes necessitats.
En aquest context apareix Sòcrates que no cobrava ni feia discursos, sinó que dialogava per arribar al veritable saber que considerava universal i absolut, més enllà de la nostra opinió. Fent servir l’ironia (ignorància, preguntes dels nens) i la maièutica (llevadora la seva mare, el pare escultor) fer néixer, anar guiant, conduint, fent servir la lògica, per tal que neixi el coneixement).
Plató doncs recull els ensenyaments de Sòcrates en els seus diàlegs, on es barreja i no sabem del cert si és més collita d’un o de l’altre (recordem que Sòcrates no va deixar res escrit, com tampoc Jesús, i tots dos han influït moltíssim en tota la història posterior). Cosa que diu més a favor del testimoniatge que de les paraules.

Com ens presenta Plató en els seus diàlegs el tema de la Bellesa?
Davant del relativisme del sofistes i les paraules buides de contingut, Plató considera que la Bellesa existeix com una idea en si, fora de nosaltres mateixos, per tant nosaltres no el creem el concepte de bellesa, no l’omplim de contingut, ni decidim que és bell o no. El que hem de fer és arribar a conèixer aquesta idea.
Ni que sigui breument, què entenia Plató per idea?
Abans d’ell havien fet fortuna dues concepcions del món, dues maneres d’accedir a la realitat:
* Pels sentits. Notem el pas de les coses. El món se’ns mostra sempre canviant (Heràclit).
* O bé accedim a la realitat a través del que pensem i que és immutable. (Parmènides).

Plató en part les recull totes dues i la manera que tenim de conèixer, d’atansar-nos a  la realitat :
* Allò que coneixem pels sentits corporals ---- cosa. (el món sensible) Doxa (opinió). Coneixement a partir dels sentits. Ens fa tenir opinió.
* Allò que pensem ---- podem arribar a les idees. (el món intel·ligible) episteme (veritat).
Coneixement de les idees a partir de la raó.

Plató no pensa en un altre món físic en una altra banda, sinó d’una realitat diferent.
Per tant per Plató la Bellesa és una d’aquestes idees.
El nostre concepte d’idea és diferent (per abstracció).
Per Plató aquestes idees existeixen fora de la nostra ment i de la nostra realitat sensible o palpable.
I aquestes idees són: objectives, eternes, úniques, immutables (no varien), absolutes (independent de les coses).
Així, el que sigui la bellesa no ho decideix una persona ni un grup de persones, sinó que aquesta idea es donarà a conèixer en les coses que són belles. Per participació i per imitació. Com la claror de la lluna i el sol. Diu el mateix Plató: “ no és en els homes sinó en les coses que cal cercar la veritat i la bellesa”. Per Plató és una qualitat dels objectes.
...

Exemple de la bellesa: si preguntem a algú que és ens dirà coses belles, aquest estadi per Plató és una opinió (doxa) perquè només coneix coses belles, però si va més enllà i pel raonament (i també la intuïció) arriba al coneixement de la idea de bellesa, llavors podrà reconèixer aquesta bellesa en les altres coses.
Per complementar aquesta visió platònica dir també la visió dualista típica de Plató pel que fa al cos-ànima (pròpiament les coses i les idees no és una visió pròpiament dualista ja que unes participen de les altres). Per Plató l’ànima pertany  en aquest món suprasensible i el cos al sensible. El cos no és només un recipient o una carcassa de l’ànima (com ho veia Sòcrates) sinó com una presó de l’ànima (σώμα-σήμα). L’ànima és, com les idees, immortal, i per tant té una preexistència abans d’entrar al cos. I en aquesta “vida anterior” contemplava les idees i entre elles la idea de bellesa. Però a l’entrar al cos perd la memòria.
Per això per Plató conèixer equival a recordar. Quan contemplem una cosa bella l’ànima reconeix i recorda vagament el que havia vist, diu: “veient la bellesa d’aquest món i recordant la veritat, pren ales i desitja emprendre el vol”. Segona navegació. És recuperar. Plató el caracteritzem amb el dit amunt.
L’amor és el que ens dóna la força per emprendre aquest vol.
La filosofia és aprendre a morir.
...
La filosofia platònica en el cristianisme.
La teologia cristiana ha pouat molt de la filosofia platònica. Es diu que la teologia és la suma de Bíblia +  filosofia. La revelació continguda en la Sagrada Escriptura necessita d’un suport, el primer de tot un llenguatge, i d’un marc de pensament per elaborar i explicar els continguts de la fe. I el platonisme li ho ha posat fàcil:
* La immortalitat de l’ànima, indivisibilitat, (no la preexistència. Evitern que diria Sant Tomàs). L’ànima pot continuar existint fora del cos.
* La dualitat cos-ànima. La concepció negativa del cos.
* La teoria de la participació. Cada persona és una forma determinada i limitada de l’ésser infinit de Déu. Com dèiem abans la claror indirecta de la lluna.
* Atribuït a Déu els valors de les idees: immortal, etern, absolut, immutable que està en un món no sensible, però real.  (En Plató estaven relacionades les idees absolutes entres si (la bellesa s’identificava amb la bondat, la veritat i la perfecció). Que Déu és la veritat, el bé, la perfecció... i que qualsevol forma de bé, veritat, justícia en aquest món és atribuïda a Déu, és un reflex, una ombra que com a creador veiem en aquest món. Que reconeixem Déu en les coses d’aquest món (ombres, caverna). I com el nostre esforç per veure i trobar el bé i la veritat ens portarà al ple coneixement.
* També en el llenguatge dels místics s’hi troba un bon vehicle en la filosofia platònica. Deslliurar-se dels sentits, enlairar-se, experiència suprasensible que després no poden ni saben explicar. Una experiència de l’ànima que els sentits no poden explicar.
...
Aquest món com a caduc, provisional... esperant el cel on no hi haurà vels i veurem les coses tal com són. És l’esforç de la segona navegació per comprendre, però que mai serà del tot (si però encara no).

Els museus estan plenes d’obres amb aquest llenguatge portat a les pintures, escultura.
Aquesta bellesa “ontològica” arriba fins a l’època medieval i és en el renaixement on hi ha el tomb (parlant en general, perquè sempre hi ha llacunes en la història contraries a la concepció imperant del moment–sofistes-). És actualment on sembla que hi són totes com en un tren que ha frenat de cop o que el temps s’ha escurçat tant per l’acceleració que tot es present. Un tomb cap a un subjectivisme de la bellesa (parlem llavors més d’estètica o de sentiment estètic).
És aquest el gir copernicà, de passar de la bellesa com el sol que brilla i il·lumina i escalfa les coses per “participació” a una visió que avui acceptem generalment, de ser la persona humana qui està al centre, qui decideix, qui escull que és bell i que no ho és. Però tants caps tants barrets. Les opinions no sempre són coincidents i davant la diferència sorgeix la pregunta de nou (sempre són les mateixes preguntes que tornen i no s’esgoten): què és la bellesa? qui té la raó? Qui s’ajusta més a la veritat? Estem doncs davant d’un relativisme absolut, on no podem conèixer la veritat? Una veritat relacionada amb la bellesa per Plató?

Molts són els filòsofs que han intentat donar una resposta. En destaquem alguns punts coincidents (per continuar fent el que li agradava a Plató, dialogar):

* La bellesa està en la mirada de l’observador. Ja no depèn només de l’obra. La bellesa no està en l’obra sinó en els ulls de qui la contempla. És l’estat d’ànim dirà Hume qui fa que una cosa sigui bella o no (ja no és una qualitat dels objectes com deien els grecs sinó del subjecte). És “l’ull de l’esperit” que dirà Merlau Ponty. L’obra està com inacabada, li falta l’última pinzellada que la donarà qui l’observa (creació de Déu).
* La bellesa es capta per la via emocional i no per la raó. Un “percebre sentimental” que diria Max Scheler (1874-1928) que és una via diferent dels sentits i de la intel·ligència.
* En el fons preval aquesta necessitat humana de comunicació. Hi ha una ànsia humana de bellesa (capax pulchritudinis). Més enllà dels gustos hi ha una recerca de la bellesa.
Podem parlar d’un diàleg entre l’obra (en el fons l’artista) i l’observador. Un diàleg fructífer per tots dos (encara que molts artistes se’n desentenen un cop acabada l’obra), perquè el que un vol dir no coincideix sovint amb el que l’altra hi veu. I no és un fracàs sinó un enriquiment. Com llegir poesia o pregar els salms. Un diàleg amb l’obra que alhora és indagar (Kant diu que indagar la bellesa és elevar-se cap allò desconegut per besllumar el que està més enllà de les fronteres de la raó). Un diàleg que ens va modificant la nostra visió i comprensió (no defensant-la com se sol fer). Contemplar la bellesa és com fer-se de dia, cada cop hi veus més, més matisos, més colors, més les impureses també. Com deia abans, una obra d’art sempre s’està fent “in fieri”, sempre  les acaben els observadors. I per això penso que és un bon antídot a tota mena de dogmatismes, present també i molt en l’art.

* Què es per tant una obra d’art? Ha d’incloure la bellesa? I les respostes no coincideixen malgrat que moltes definicions incloïen la paraula bellesa. Ex. “l’obra bella creada per l’ésser humà”. Però no és cert que tota obra d’art vulgui ser bella. La font d’inspiració pot ser el mal o el dolor. L’art es vist i entès com un intent més d’expressar la realitat, sigui visible o invisible. Preval avui la comunicació de sentiments. Expressar amb un llenguatge plàstic unes emocions. Impressionar l’observador (imprimir en la ment i en l’ànima de l’observador). Diu Schoenberg: la millor creació de Déu és l’obra d’art creada per l’home”. Antropomòrficament parlant Déu està orgullós que l’home sigui creador.
* Per tant la bellesa en l’obra d’art hauria de ser transparent. La bellesa en l’obra transparenta l’espiritualitat del creador (de l’artista), però a la vegada inspira l’espiritualitat de l’espectador. Encara que el resultat siguin diferents espiritualitats.  Però la bellesa n’és el motor. No estem tan lluny de Plató.
* El llenguatge pel qual es vehicula la bellesa és sovint allò que Wittgenstein (filòsof del llenguatge) explica que hi ha coses que no es poden dir amb paraules, ni amb la raó, però si que es poden mostrar.
* Fent servir el mateix instrument de Plató, el diàleg, per trobar la bellesa ens caldrà doncs aprofundir. Però aprofundir cap a on, si no és cap al nostre interior on resideixen les emocions i els sentiments?
Per tant aquest altre món de les idees de Plató (que ja hem dit que no és un altre món físic) potser l’hem de cercar també al nostre interior. I potser la inspiració de l’artista és aquesta segona  navegació de Plató d’intentar trobar la llum entre les ombres de la caverna. D’on li ve la creació a l’artista? De dins seu o de fora? El que ha après i s’ha imprès li ve de fora, per tant “recorda” en certa manera. I l’observador de l’obra per força ha de “recordar” i furgar en el seu interior, en el seu bagatge (conscient o inconscient) què li transmet l’obra.
Per tant l’objectivisme de Plató i el subjectivisme posterior no estan tan lluny. El nostre interior no el dominem tant com pensem, és com un iceberg. No en som tant els amos ni sovint controlem. Potser el que creiem subjectiu és tant dins nostre que és un altre món.

És molt necessari la meditació en l’art, en la recerca de la bellesa. L’art és, com també la pregària, un espai de llibertat. És escaient perquè la meditació ens porta al llindar, a l’horitzó, casi a la suspensió del temps, dels canvis, del moviment i ens apropa a la contemplació de l’immutable (idees de Plató).

02 de desembre 2013


El veí del davant

Expliquen que quan el poeta andalús Juan Ramón Jiménez decidí pintar la façana de casa seva, va preguntar al veí del davant de quin color la volia ja que seria ell qui la veuria tothora i no pas el poeta que de dins estant la seva visió no tenia "cobertura".
Més enllà de l'anècdota del premi Nobel de literatura, el fet em fa pensar que ens hem de preocupar més del nostre mobiliari interior, que de la façana ja se n'encarreguen els altres. És cert que vivim en un món cada vegada més relacional i que som el que som a partir de l'entorn. I que l'exterior (no em refereixo només al físic, sinó també el nostre caràcter, la manera de dir les coses i de com escoltem) és la targeta de visita del nostre interior. Però hauríem d'aconseguir fer la unitat. Perquè com més siguem nosaltres (únics) més ens podrem relacionar. Altrament serem esclaus innecessaris del què diran del color de la nostra façana. I com deia Goethe: "ningú no és més esclau que aquell que falsament es creu lliure".
Per això a voltes ens cal maquillatge i altres vegades millor anar sense. I així sovint ens cal una neteja de la nostra façana perquè es vegi el color original del nostre interior. El pintor Malévich deia del blanc que és el color abans de pintar, però també el color després de borrar-ho tot.
La terra també ha de donar una bona imatge, amb el seu blau característic, a la resta del món espacial. No fos que sigui cert que la prova més evident que hi ha vida intel·ligent a l'exterior del sistema solar és que mai no s'han volgut posar en contacte amb nosaltres.

La finestra del quadre

Sempre he imaginat els quadres en un museu com finestres obertes que ens mostren altres mons. Com quan contemplem estrelles del firmament que hi veiem el passat, de vegades molt llunyà en el temps (el que veiem és la llum i tota la seva informació que comporta que potser fa milions d'anys que ha sortit d'aquella estrella i ara fins i tot és possible que la veiem, però que ja no existeixi), així també quan contemplem un quadre observem la llum del passat i el món interior de l'autor que el va pintar, potser fa anys o segles. Cada quadre t'endinsa màgicament a un altre món amb mil i una possibilitats, com en el conte "The secret garden" que una porta (que no estava a la vista de tothom) t'obria a un jardí inesperat i ple de sorpreses.
Un quadre és també la contemplació d'un mirall. Ens hi veiem reflectits, ja que som nosaltres que l'interpretarem, és el nostre món interior qui posarà els colors per llegir o sentir aquell quadre. L'autor ha posat la seva capacitat creadora, i l'observador, amb no menys capacitat, el recrea. Nosaltres mirem els quadres, però ells també ens miren. Potser és per això que a més d'un li faria por quedar-se sol de nit al museu.
El museu, un món de mons, la casa de les mil finestres, una constel·lació de nous mons.

14 de gener 2012


DISSABTES POÈTICS

Gavina de terra fermada i de mar inquiet
que trenques l'aire cercant el niu arrabassat
no restis sola per estimar
ni oblidis el llevant que et fa planar
obre les ales per abraçar el vent
vola ben alt que des de l'alçada,
encara que més petit, tot és més gran.

05 de desembre 2011

Teresa Pous
"El metge d'Atenes"
Editorial Moll (2011)
Premi ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la




El primer article d'aquest blog el dedicava a la primera novel·la de Teresa Pous "La cançó dels deportats" que fou  primer premi de novel·la Marian Vayreda 2006. La seva segona novel·la publicada enguany ha obtingut també el primer premi Ciutat de Palma. 
A "El metge d'Atenes" situada a la Grècia clàssica en temps de Sòcrates i Pericles, Teresa Pous narra de forma magistral les vivències i els records d'Alexandre, metge condeixeble del gran Hipòcrates. L'anhel d'aprendre l'Art mèdica el portà a l'illa de Cos on va trobar Hipòcrates, el precursor de la medicina científica, basada en l'observació i l'experimentació tot defugint les supersticions i creences infundades que feien més mal que bé. I encara anant més enllà i cercant la delicadesa del tracte humà, l'estimació per la seva vocació i la donació del seu cos i la seva ment per guarir el cos i l'esperit. Tot un programa de vida que el mateix Hipòcrates resumeix en un dels seus aforismes:


La vida és breu,
l'ocasió és fugissera,
l'experiment arriscat,
el judici és difícil,
l'Art és llarga.

Us adjunto un  breu fragment del llibre on podreu admirar la qualitat literària amb el seu estil de prosa poètica que vehicula molt bé tot el saber i els sentiments del món grec.

El sol m'enlluerna i no em deixa escriure les primeres paraules d'aquest papir que, d'alguna manera, em contindrà. La llum de Larissa és un consol per als homes d'aquesta regió del nord, però és massa intensa per als infants i vells. I excessiva per a la salut dels ulls. Ara me'ls fa tancar i no puc observar el pardal que fa acrobàcies sobre la tija prima d'aquest roser ple de poncelles i de pugó. Amb l'intent de menjar-se els animalons que amenacen les flors, l'ocell acompleix el seu objectiu de viure. L'aire i la llum d'aquest matí de primavera em revitalitzen el cos i em fan sentir el goig d'estar viu. Les abelles no paren de treballar sobre les flors escollides i el seu rondinar em fa companyia mentre escric sota aquest emparrat de fulles generoses. Ah, les abelles! Ja ho saben prou les dides que la mel és un gran remei per a les aftes dels infants.
He deixat la daurada Atenes per estar unes quantes setmanes al costat d'Hipòcrates i aquí a Larissa sóc el seu hoste. Aquests dies penso en Atenes i sé que vull acabar els meus dies a la meva ciutat del sud. Tanmateix m'agrada conèixer Larissa i entendre el tarannà dels seus habitants. La gent d'aquí m'admira perquè porto el pilos. Me'l poso per protegir-me el cap dels raigs solars, tal com fa Hipòcrates i tal com feia Ulisses. Tot i que és un senyal de noblesa, també el porto per honorar els déus. Molts dies em cobreixo el cap  amb la túnica per preservar la salut d'aquesta part vital de l'organisme. Hipòcrates sempre ha afirmat que el cervell és l'intèrpret de la consciència.
Vaig conèixer Hipòcrates l'endemà d'haver arribat a l'illa de Cos per estudiar l'Art mèdica. Acabava de fer vint-i-un anys i el pare m'havia acompanyat fins a l'escola de Cos. Heràclides, el pare d'Hipòcrates, era el gran mestre de l'escola i descendia de l'honorable llinatge dels Asclepíades iniciat amb Heracles i Asclepi. L'estirp dels Asclepíades, caracteritzada i coneguda a Atenes  per l'elegància en la pràctica mèdica, enlluernava el meu pare i desitjava que jo tornés a Atenes convertit en metge. Recordo el primer dia d'estudiant i, sobretot, el moment d'haver vist Hipòcrates per primera vegada. Era un matí lluminós i feia vent. Les naus amb les veles inflades s'allunyaven de la costa amb rapidesa i gairebé no hi havia cap núvol blanc en el cel clar de l'illa. Els estudiants de l'escola de Medicina havíem acabat la instrucció amb Heràclides i parlàvem relaxadament. Em vaig girar i els ulls se'm van clavar en un company que s'acostava. Caminava sense pressa, amb el pas ferm i em va cridar l'atenció del seu aire distingit. Aleshores no vaig saber per què em va venir a la ment el cos perfecte d'Helios, el cavall vigorós del meu pare. Em va semblar que alguns companys el miraven amb admiració...



S'han fet diverses presentacions del llibre. Us adjunto una part del vídeo de la darrera presentació a la biblioteca de Premià de Mar i el link per accedir al blog  fil de les clàssiques molt interessant i premiat, que es on es va publicar.



http://blocs.xtec.cat/elfildelesclassiques/2011/11/10/presentem-a-premia-de-mar-el-metge-datenes-de-teresa-pous/



I aquí hi trobareu la notícia i el vídeo de la primera presentació a Llinars del Vallés:

http://agendatvllinars.videotecaip1.com/index.php/ver_video/index/29


Presentació del llibre al programa 8 al dia (8tv)
per Josep Cuní  29-12-2011

Teresa Pous

http://www.8tv.cat/8aldia/videos/teresa-pous-ens-presenta-el-seu-llibre-el-metge-datenes/

02 de desembre 2011


La força del violí

Contràriament al que pot semblar en un primer moment, el so del violí no és feble ni dèbil, sinó que és ple de vigor i de força, trasmet coratge i personalitat. La seva fusta anciana i acaronada tantes vegades, tant pel seu luthier com pel violinista, li dona el ressò de l'experiència i les seves vibracions estimulen el creixement (una forma més de creació). És energia capaç de moure l'ànima i el cos. Sempre he associat el so del violí a un fi raig de llum que entra tant per l'oïda com per la pell, d'una delicadesa trencadissa, vulnerable i també fàcil d'evitar. Per això cal un cert grau de silenci, aquell silenci actiu, per poder sentir-lo. La seva textura és neta i íntegra, simple perquè és individible. Amb garbuix, exterior o interior, difícilment notarem el vibrar de les seves cordes. Però ens equivocaríem del tot si ho associessim a debilitat o feblesa. El seu so té una força que supera de molt a les trompetes més estridents o als tambors de la vida quotidiana. I és perqué la força no ve del cos sinó de l'esperit, no ve de fora sinó de dins, no acompanya al qui només parla fort sinó a qui escolta i rumia, no es manifesta en les decisions més ràpides i dogmàtiques falsament abillades de forta personalitat, sinó del qui dialoga en el seu interior cercant la veritat, no trovadissa a primera vista sinó que per la seva complexitat és simfònica, feta de moltes veus i instruments, harmònica amb altres sentiments, però sobretot amb la conciència. I la conciència no escolta enmig de percusió sinó del vibrar de les cordes que a voltes se situa al llindar del nostre oïda. La valentia no és atribuïble a aquell que crida més i més fort sinó a aquell que aguanta l'equilibri de tres dimensions importants de la persona humana: fragilitat, llenguatge i intimitat. Tots tres instruments de la veritat. La fragilitat que tenen les coses sublims i que fa bona aquella dita: "com més humà més trencadís", més complex, més ric. La fragilitat és la facilitat que té l'orquestra per desafinar si no hi posa els cinc sentits. El llenguatge sense el qual ni apendríem ni donaríem, ens situaria en el més absolut dels egoismes. El llenguatge ens configura i ens identifica, i també per la seva complexitat i riquesa és sovint font de malentesos i incomprensions. I finalment la nostra intimitat, un espai tan gran com el que tenim fora nostre. És la riquesa més gran que tenim i que tan sovint ens equivoquem cercant tresors a fora. Hauria de ser l'eremitori on ens reconeixéssim i el lloc d'entrenament per a viure.
El so del violí em recorda la delicadesa i l'equilibri que formen la fortalesa més humana (fragilitat); capaç de trasmetre un (llenguatge) riquíssim i que alimenta com en una cambra de ressonància la nostra intimitat. Si la cel·lules poguessin parlar demanarien música de violí.

 

20 de gener 2010




Provisionalment definitiu



Sempre (bona paraula per començar parlant del temps des d'una visió provisional) cerquem i desitgem assolir els nostres objectius, les nostres esperances i il·lusions, però mai volem perdre-les o tornar enrera amb les mans buides. Sabem però, que mantenir-les sempre no és possible, que com una pedra llençada a l'aire, la gravetat la torna a cridar. Vivim en una gran provisionalitat. Vivim instal·lats en la provisionalitat i no podem escapar-nos-en. Algú em pot dir alguna cosa que no sigui provisional? Fins i tot els més optimistes ho tenen dificil per respondre i es compleix aquí la divertida dita: "un optimista és un pessimista mal informat". Fins i tot els números astronòmics no es poden acompanyar del "sempre". Encara que Einstein apuntava amb la seva ironia: " Hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana. I de l'univers no n'estic segur".

Potser el sinònim més a prop de provisional és "el present". Com sempre haurem de trobar el terme mig entre el no cal viure profundament ja que s'acabarà i aferrarar-se al present de forma estressant enganyats pel miratge que com més coses es fan més es viu.
Crec que vivim permanentment en la provisionalitat, i aquí permanentment potser vol dir sempre. I qui no visqui en la provisionalitat que tiri la primera pedra. Amb molta probabilitat, tal com diu també el relat evangèlic, començaran a passar els de més edat. A mesura que hom es fa gran la provisionalitat es veu amb més força i no perquè quedi menys per viure, sinó perquè a base de viure ens amarem més de temps, l'absorbim com una esponja i quan aquesta està xopa ja no n'admet més.
Amb els anys aprofundim el temps i el penetrem fins als seus secrets. Som nosaltres qui el comsumim i no ell a nosaltres com es representa sempre devorant els seus fills.

Sort que heu arribat a llegir el final d'aquest article, ja que aquest blog no durarà sempre !!

28 de febrer 2009


Els animals són de casa


Molts biòlegs han descrit la vida i la seva meravellosa complexitat de forma encisadora. Però, una bona definició global del que és la vida ja escasseja més. Fa pocs dies vaig sentir-ne una que de tan senzilla era profunda i delimitada: La vida és allò que dóna vida. Res que no sigui la vida és capaç de donar-ne. Hi ha un abisme entre el que és viu i el món inanimat. Ens uneix un lligam molt especial i alhora misteriós entre tots els éssers vius i d'una manera encara molt més propera entre els animals. Un lligam amb un rerafons biològic comú i amb "materials" quasi idèntics, almenys en el nostre món (l'únic que coneixem) i en el present (tinc els meus dubtes sobre el futur on serà confós distinguir entre el propi cos i els afegits incorporats de la ciència i de la tècnica).

En el nostre planeta cada cop més petit, tot és més a mà, el que ens envolta esdevé indefugiblement més proper. Cada vegada és més palpable la visió de la terra com un tot, una unitat complexa, autoreguladora, un sistema interactiu on els éssers vius en són els components essencials. La mare terra (Gaia) i les seves interpretacions, des de les més científiques fins a les metafòriques, tenen en comú la visió de la terra com a casa nostra. L'ecologia (eco de oikos que significa casa o entorn, i logos de discurs) ens mostra la vessant més pràctica.

Una mirada que ha de portar als humans a no sentir-nos ni creure'ns sols en aquesta casa, i menys encara a demostrar ser-ne els amos. La compartim especialment amb els animals. Una proximitat (els biòlegs ens descriuen la poca diferència de genomes) que hem d'interpretar i sobretot traduir en un gran respecte i estimació.

La superioritat dels humans, en intel.ligència i en poder, mai no ha de comportar l'esclavatge ni la humiliació dels animals. Ells hi eren abans que nosaltres. Precisament la superioritat es demostra en el respecte, en l'ajuda, i també en la compassió. És aquí on evidenciarem la nostra superioritat. Ells ens miren com el germà gran i cal ser-ne mereixedors. Ens miren com demanant ajuda i no entenen un menyspreu. Molt sovint són ells que ens donen lliçons de fidelitat i de noblesa. La seva sinceritat és aclaparadora, quantes vegades la mirada d'un gos, d'un cavall o d'un goril.la és més neta que la d'una persona. No hi entenen de riqueses ni de prejudicis. La seva capacitat de sofrir, d'angoixar-se, de plaer i quasi de felicitat els fan més propers del que alguns voldrien. Ells es refien de nosaltres i la nostra posició més privilegiada els hauria "d'estirar" cap amunt, dignificant-los. És pròpia dels humans la cultura (que ve de cultivar) i en aquest sentit ens cal conrear més decididament els drets dels animals. Altrament, un altre dia, el déu que sigui ens en demanarà compte. Uns drets que respiraven ja filòsofs i pensadors antics i que de d'una forma més sistematitzada troben ja el 1791 en Hermann Daggett (cf. http://www.animalrightshistory.org/ ).


Sovint em ve a la memòria la frase d'un amic de Santander, Adolfo, que deia : Ens cal un replantejament seriós de la nostra relació amb els animals.
Una nova relació que em fa recordar el conte d'el bruc, el gos de l'ermità Efrem. Vivien en una ermita tallada a la roca, i s'entenien amb una complicitat admirable. Tots dos, però, tenien les seves dèries. La d'el bruc era anar per les seves cada tarda i recórrer els estrets camins del bosc que els envoltava. Ja s'havia passat tot el matí observant fixament com el seu amo pintava icones. Estones mirava el seu rostre inspirat, estones mirava la pintura sobre el tros de cedre polit. Li agradava quan utilitzava els vermells i la flaire que desprenien els pots. A la tarda necessitava escampar la boira, però tornava puntualment per la pregària del vespre. El bruc, ja molt gran, no va resistir un intens hivern i va morir. L'ermità, que havia escollit una vida de solitud, ara la va experimentar amb un buit de més rigor. I en les seves pregàries, amb to més baix com qui fa una trapelleria, demanava retrobar el seu gos en l'altra vida. Anys després, Efrem, veient a prop el capvespre de la seva vida, en un somni va veure el bruc que l'esperava ajagut davant la porta del cel. No hi volia entrar sense el seu amo.

Cada un dels animals és portador de vida i té alhora la seva individualitat. No hi ha gossos, cavalls, goril.les... sinó que hi ha la kiria, el black, el follet, el bruc, el firenze, el tico... i així en totes les espècies. Cada un és únic.

Compartim la vida i vivim sota el mateix sostre de la volta de l'estelada. Ells són de casa. I als de casa no es dóna les gràcies cada dia. Gràcies per la vostra companyia, per l'ajuda en el treball, per ensenyar-nos models de comportament, per meravellar-nos... per ser-hi.

15 de setembre 2008

DIVENDRES SOCRÀTICS


El silenci: la força de la paraula.
Si algú ha fet bivac alguna vegada enmig del bosc, segur que recorda els sorolls de les fulles trepitjades per algun ocell, o el vent, encara que sigui suau, fent parlar els branquillons. Tot el que de dia passa desapercebut, el silenci de la nit ho magnifica.
És evident que per a poder escoltar i entendre ens cal un mínim de silenci, estar lliure d'interferències que rebaixen o fins i tot enganyen el veritable contingut del que escoltem. Molt més encara si l'auditori és el nostre interior, on el silenci esdevé indispensable per a poder pensar, raonar, escoltar i discernir amb uns mínims de seguretat per tal que el missatge sigui autèntic i no d'importació. I no n'hi ha prou amb el silenci "físic", ja que de vegades són les veus i sorolls interiors qui ens eixorden. Hi ha sorolls que poden ser molt silenciosos (el mar, el vent) i silencis que són esvalotadors.
Em refereixo al silenci que no és absència de so ni de soroll, que no és el buit, del no-res no en pot sortir res com deien els antics. A l'espai interestel.lar hi ha un silenci fred que fa basarda, curiosament claustrofòbic, capaç de desanimar (sense ànima) qualsevol que vulgui sortir a donar un tomb.
El silenci és la fèrtil terra adobada, amb tota la seva esplendor de llavors, on neix la paraula amb tot el seu potencial creador i la força de fer créixer. És com el paper en blanc, necessari i cabdal perquè les paraules escrites puguin ser llegides. I no cal dir la importància dels intervals de silencis en la música. La paraula sense el silenci no podria ser pronunciada. No hi ha res més humil que el silenci, tot ho fa possible sense mostrar-se mai. El silenci és també llenguatge perquè comunica molt i és gràvid de tot. Un llenguatge que ens permet escoltar el silenci del que ens escolta. Mozart deia: "la meva música us escolta" , sona i es comunica gràcies al vostre silenci.
La parula és creadora i arrenca del silenci que li dona el relleu. En el Gènesi no es veu com en altres relats creacionistes una lluita entre els déus o divinitats i el caos, sinó que comença amb la paraula i és la paraula qui crea "Déu digué : que es faci..." i amb intervals de set dies amb els seus silencis es va compondre la simfonia que ens envolta.
La necessitat de silenci és clara en el nostre dia a dia. Ens cal escoltar en el silenci per sentir millor i més finament allò que no sentim habitualment, perquè sovint el que menys soroll fa és el més interessant. És en el silenci on se senten millor els batecs de la vida. Diu l'Eclesiatès que hi ha un temps per parlar i un temps per callar . Cal saber callar per respecte a tantes coses que desconeixem i per no amplificar la nostra ignorància. Però també cal saber parlar quan el silenci fora una traïció, com deia Unamuno: a voltes el silenci és la pitjor mentida. És la diferència clàssica entre silentium (simplement callar) i la taciturnitas (parlar quan cal amb moderació i respecte). Per posar-ho en pràctica cal el silenci dels sentits exteriors per tal d'avivar els interiors.
Perquè la manca de silenci és l'arrel de molts mals, ens cal una mena de cura de silenci per tal d'eliminar moltes toxines, ara que es parla tant de tractaments termals i teràpies naturals. Segur que més d'un no ho resistiria. Podem tornar com nous després d'eliminar tots aquells arxius obsolets i potser serem més autèntics, ja que hi ha persones silencioses més interessants que els millors oradors. Si més no abans d'obrir la boca pensarem en el proverbi àrab: si la teva paraula no és més bella que el silenci, més val que no diguis res.
Em sembla que he parlat massa del silenci, potser hauria estat més coherent publicar una pàgina en blanc, no fos cas que s'acomplís el que deia un company de facultat sobre un professor un xic mediocre: quantes coses hauria entès si no me les hagués explicat. Però sempre em queda el recurs del diplomàtic, aquell que sap callar com a mínim en tres llengues.


28 d’agost 2008

DIVENDRES SOCRÀTICS



Progressem o canviem?

Sembla ahir i ja fa 130.000 anys que l'espècie humana tafaneja per aquest nostre planeta del Sistema Solar, a un terç d'un dels dos braços de la galàxia Via Làctia la qual pertany al Grup Local i aquest al Super-cúmul de la Verge. Un currículum ben curt comparat amb els 4.600 milions d'anys que té la Terra. Tothom estarà d'acord que hem canviat una mica, nosaltres i el nostre entorn, des dels orígens. Fins i tot ens hem atrevit a posar un peu en el Mar de la Tranquilitat del nostre únic satèl.lit que el tenim ben bé a tocar.

Són molts els pensadors que han reflexionat sobre el progrés de la humanitat i si aquest té una direcció cap a millor o simplement es tracte d'una successió de canvis. No hi ha dubte que si enfoquem el tema des d'un punt de vista tècnic o científic esterem d'acord en considerar que hem fet passos endavant, per a una vida millor, menys dolorosa i menys traumàtica. La ciència ens ha revelat (treure el vel) molts misteris que ens envoltaven i els hem usat tècnicament per al nostre profit. Però la cosa no està tan clara si fem una aproximació ètica. És èticament millor (millor persona o si voleu més humana) el que vivia, caçava i pintava murals a les coves que l'executiu davant l'ordinador en el seu despatx del pis 32 d'un edifici de vidre ? Hi ha qui defensa que no hi ha progrés moral sinó simplement actuacions regulades per la consciència situada en un context socio-cultural concret. Penso que realment hi ha una millora en el camp ètic ja que la consciència es forma utilitzant el coneixement del nostre entorn. Una altra cosa en seria el mèrit de cada persona en el seu actuar.
El progrés és aquest procés d'acumulació il.limitat cap al millorament de les condicions materials i morals de la nostra espècie humana. Els qui creuen que tot és progrés tècnic i l'ètic és totalment relatiu es veuen amb la consciència molt neta, segurament perquè no l'han feta servir mai.

Certament que d'exemples que alimenten una regressió n'hi ha un munt, però sostinc que el balanç és positiu per no dir molt positiu. Algú ha dit que la fletxa del temps és el progrés. Gràficament m'agrada pensar que progressem en espiral, fent cercles sobre allà mateix (sobre la nostra història) però cada cop més grans. De fet és un model (un nucli i orbitar al voltant) que sembla ser constant: l'àtom, la cèl.lula, terra-lluna, sistema solar, galàxies al voltant d'una galàxia...

Les generacions es succeeixen com una cursa de relleus per tal d'anar més lluny. Ja Bernat de Chartres (s. XII) deia que som con nans sobre les espatlles de gegants (els nostres antecessors) i d'aquesta manera podem veure més enllà i amb més perspectiva. En el fons tots som especuladors del futur (en l'època romana el speculator era aquell que vigilava dalt d'un arbre per veure venir el perill o l'ocasió).

En front del nostàlgics penso que qualsevol temps futur serà millor. I en contra dels conformistes que traspuen allò de "canviar-ho tot perquè tot continui igual", crec que millorant una cosa tot serà diferent. Així com en els diaris on les notícies bones no són notícia, en la història sembla succeir el mateix on no apareix la petita cursa per lliurar el testimoni a qui ha de córrer després. Diuen que la història no es repeteix de la mateixa manera, però si la lleugeresa en que a voltes s'explica.
Un procés on sempre, malgrat les frenades i els retrocessos, hi ha una resultant de superació i d'enriquiment fruit de l'intercanvi de l'aportació de cadascú a la societat i com aquesta ens retorna per veure-hi més alt i més enllà.
Canviem i progressem. No cal ser el primer ni el millor de tots, ni el més fotografiat ni el més feliç, i ni tan sols que se'n recordin. El que importa és participar.








16 d’agost 2008


DIVENDRES SOCRÀTICS

La incertesa: la duresa del vidre.

Sempre he trobat més "autèntic", més fiable i més humà situar-se a la corda fluixa, conscient que la vida demana constantment equilibri. Instal.lar-se massa en seguretats i no voler ni comprendre ni escoltar arguments que em poden fer canviar, està més de la banda de renunciar perquè em fa por o em sobrepassa que no pas viatjar per la vida.

La incertesa és fortalesa ja que demana més atenció, equilibri, ser fort per aguantar la pressió, estar ben entrenat per a discernir i sobretor tenir una gran humilitat que et permetrà de rebre. Certament que cal no confondre-ho amb inseguretats ni amb un tarannà escrupulós sempre dubtant de tot, ni amb personalitats canviants al so de la flauta de la moda per no sentir-se despullat com el rei del conte. Ni tampoc un adaptar-se en benefici propi malgrat ser contrari a la meva consciència. Groucho Marx deia. "Aquests són els meus principis, i si no us agraden... en tinc d'altres".

La incertesa és el "però". Estic convençut dels meus arguments, però estic obert a escoltar i sobretot a acceptar que puc estar equivocat o si més no que les coses són força diferents. Quantes certeses d'abans en el món de la moral, de la religió, fins i tot de la ciència avui ens fan riure. Aquest grau d'incertesa es la base, l'humus (origen de la paraula humilitat) per la toterància i el diàleg. Escoltar no per preparar la meva defensa (o millor dit el meu atac) sinó per incorporar la veritat de l'altre i refer (si s'escau) els meus arguments. La incertesa és la germana de la prudència que és la virtut central de l'Ethos grec, és un art i com a tal demana preparació i esforç i el resultat sempre és més bell. El fonamentalista es veu equivocadament com una persona dura i forta, amb personalitat segura, però ha optat pel camí fàcil. La vida és com una pel.lícula i no una fotografia fixa.

Acceptar les preguntes és la clau de volta de la nostra construcció ètica i d'opinió. Recordo sempre un examen d'un excel.lent professor que consistia en fer sis preguntes sobre el tema que ens avaluava. No va ser gens fàcil fer un bon examen.
Avui més que mai en la nostra societat canviant ens cal aquesta dosi sana d'incertesa i de relativisme precisament per adaptar-nos a temps. Aquesta dosi de sal, cum grano salis, que dóna gust i potencia els altres sabors. El sociòleg polonès Bauman anomena "societat líquida" a la nostra societat fràgil, dividida, on les estructures socials duren poc sense temps per solidificar-se i crear regles fortes (Zygmunt Bauman "tiempos liquidos". Ed. Tusquets 2007). Per això, crec que és temps on la incertesa és com la tensió dels atletes esperant el tret de sortida. No és la meta sinó una eina important.
La incertesa no és debilitat ni el diàleg trobar la mitjana aritmètica.
Davant les adversitats i la feblesa del nostre temps ens cal ser com el vidre, dur i fràgil alhora. Cal un diamant per fer una incisió forta al vidre, però és fàcilment trencadís. El vidre és transparent tal com ha de ser un bon amant del diàleg, ell no n'és el protagonista, ho ha de ser la causa tractada i la seva finalitat. El vidre és transparent malgrat ser un amalgama de diversos elements i el que és més important el vidre accepta la bellesa dels colors.

07 d’agost 2008

DIVENDRES SOCRÀTICS
La malaltia. El fil de l'estel.
Són molts els llibres, articles i debats que avui ens parlen de la felicitat, del camí per aconseguir-la. També de com tenir una vida plena, completa, integral i íntegre. I ens porta a mirar, quasi a contemplar, aquest estel de la vida perfecta que s'enlaire lliure i sempre per sobre dels nostres caps. Però en el camí hi trobem sots, entrebancs i sovint molta boira. La malaltia ens apareix com un company de viatge no desitjat, d'aquells que ens fastigueja el trajecte, ens atabala, ens fa tancar les finestres del paisatge per mirar cap endins. I a voltes tant, que fins i tot fem aturar el recorregut per baixar-ne.


La malaltia la portem "de sèrie" en la nostra vida. No ens ve de fora, encara que sí les seves causes. La vida biològica no és perfecte, és pur canvi i per tant possibilitat de prendre decisions errades que porten a camins no desitjats. És el preu de l'adaptació i del creixement, dos eixos fonamentals de la vida. Hem substantivat tant la malaltia que creiem que existeix com a entitat pròpia i ve a fer-nos la guitza. En el fons és el mateix dilema entre llum i foscor. Existeix la llum i la foscor és absència de llum. Per això encertadament s'ha definit la salut com el silenci dels òrgans. La malaltia fa soroll, i és estrident, desafinat i alterant.
La vida tal com la coneixem és imperfecta i moridora i per tant la nostra "maquinària" no segueix el ritme de l'esperit, és com el fil de l'estel que sempre tiba cap avall. L'estel que de pressa es creu lliure de la gravetat, recorda de qui depèn i qui el condiciona. És com si esperit i cos seguissin dos camins oposats. Un va creixent mentre l'altre disminueix. I com diu la Mafalda: "al final hay que devolver el envase".
La malaltia és la cara visible de la finitud. És l'expressió dels primers assaigs fallits de la perfecció.
La plenitud i la perfecció són els dos colors de l'estel del qual no hem de treure els ulls. És com un somni ple de colors, però sovint els nostres són en blanc i negre (com diuen que somiem). Però després de moltes albades podrem cantar com el Princep Calaf a Turandot, segur d'haver superat totes les proves: "Il mio mistero è chiuso in me. Dilengua , o notte. Tramontate stelle, all'alba vincerò".

03 d’agost 2008

DISSABTES POÈTICS
El bosc interior (salm d'un ancià).
Sento un brogit de mil vents
que canten a veus els arbres.
Espès fullatge m'ombra la terra assaonada
per la pluja de sentiments i desitjos.
Oh, oratge infidel que em desseques la fortitud
i m'escombres les paraules.
Albiro entre el brancatge
paisatges sense horitzó.
Cerco records que com sols m'escalfen la memòria
i llunes melancòliques il.luminen les nits tristes,
i una estelada innombrable de moments
em llega una foscor traïdora d'oblits que em mosseguen la vida.
Però el meu somriure encara fa florir el bosc
i em sento tan gran que els meus dits ja acaronen les estrelles.

24 de juliol 2008

DIVENDRES SOCRÀTICS


El peix que cercava l'aigua.


Qui s'atreveix a definir el temps? Des dels més antics pensadors que s'ha temptat de donar una explicació, un raonament que convenci tant a filòsofs com a científics. Tots, a partir de l'experiència, han cercat una teoria que al seu torn doni interpretació als canvis i al moviment. Del temps deia Agustí d'Hipona: "si no m'ho pregunten ho sé, si m'ho pregunten no ho sé". Però és d'aquells temes que sovint no deixen satisfets, per incomplerts, als mateixos que l'han estudiat. Uns l'han objectivat tant que et dóna la sensació de poder-lo convidar a sopar, altres l'han fet tan subjectiu que sembla el fruit del qui no té feina i el gat pentina.


Podem però, trobar una via de sortida encarant-ho no com un problema sinó com un misteri. El problema el podem aïllar, analitzar, mirar-lo de tots els costats, separar-nos-en. En canvi en el misteri nosaltres hi estem al mig, embolcallats, formant-ne part i mai no podrem veure'l sencer del tot ni separar-nos-en. El temps el sentim, el vivim, no com un afegit com si portéssim una motxila a l'espatlla, ni com una imposició que ve de fora. Vivim de temps, és part de nosaltres mateixos, som fets de temps i en el temps. Respirem temps i el consumim, així com en la mitologia Cronos devora els seus fills.


M'agrada l'aproximació que en fa Plató definint el temps com "imatge mòbil de l'eternitat" . Observant el firmament, el moviment dels astres era aquesta la imatge del que considerava immutable.
El temps és com la frontissa entre eternitat i el nostre món, n'és la cara visible. És la traducció de l'eternitat en el nostre llenguatge entenedor. Els més antics han cercat la mesura del temps en les estrelles, en el que tenien més lluny (curiós és que les distàncies astronòmiques es mesuren actualment en anys-llum i que en les nostres llengues romàniques utilitzem el mateix nom "temps" tant pel cronològic com per l'atmosfèric). Avui el mesurem segons la nostra activitat, el que fem amb presses i el que volem fer i no "tenim temps".
La mesura està en el nostre interior. I crec que en el nostre interior podem anar més lluny que cap al firmament, que ens podem apropar més a l'eternitat. És en el nostre interior on el temps esdevé moment únic, instant de plenitud. En aquest sentit la saviesa dels grecs distingia entre Cronos (durada del temps) i Kairós (moment oportú, madur, plenitud de temps).


Explica el conte aquell peix que, sentint tant a parlar de l'aigua, de la seva bellesa i de les seves propietats per a la vida, la cercava arreu, per sota les pedres, entre les algues més grans i en les coves més profundes de l'oceà. I mai no la va trobar.

19 de juliol 2008

DISSABTES POÈTICS
Xiprer de cementiri
de verd antic i escabellat pel vent
que punxes els núvols
i entorxes les estrelles.
Xiprer de cementiri
de fusta sàvia i acollidora
que coneixes tants noms com boles t'engalanen.
Xiprer de cementiri
que sents en el silenci
i veus en la foscor.
Tu que saps de la vida perquè coneixes la mort,
díguem, què t'expliquen aquestes lloses
ferides per noms que ningú no recorda.
Xiprer de cementiri
ningú com tu fa de la mort vida.

13 de juliol 2008

DIUMENGE
El sembrador va sortir a sembrar (Mt 13, 3)
Entre sembrar i collir hi ha tota una vida. El treball del sembrador il.lustra molt bé la majoria dels nostres actes. Sembrar i esperar és tot un exercici de paciència, de confiança i a voltes de resignació, tres elements importants per a la vida.
Qui sembra sap que la collita no depèn exclusivament d'ell, cal la pluja, el bon temps en el moment oportú, que herbes i plagues no guanyin terreny. Caldrà la vigilància, quasi la contemplació, que fa el pagès després de la jornada amb la feina feta.
Les nostres il.lusions no sempre creixen com voldríem. Planifiquem, ens preparem, quasi ho veiem, però un o cent impediments fan que no donin fruit. Quantes vegades la nostra pregària podria començar: "Us havia demanat Senyor... i m'heu donat..." El llibre de Job n'és el paradigme. Però potser pensem massa en el futur i poc en el present, més en la collita que en acaronar i contemplar la planta que va creixent.
Si sembrar i collir és com néixer i morir, vol dir que hi ha tota una vida entremig, de treball, d'esperança i de paciència (entesa no com a "suportar" sinó com a tolerància. La paciència porta a la pau, diu Ramon Llull).
El sembrador va sortir a sembrar. Tres paraules que ho resumeixen tot. Sembrador: cal ser-ne i tenir la llavor. Sortir: moure's, sortir d'un mateix. Sembrar: a fer el que és propi de l'home, humanitzar.
La collita no depèn absolutament de nosaltres. Hi ha el jardiner invisible (el petit relat de John Wisdom) que conrea les nostres terres. O potser som nosaltres qui conreem les seves?
Tant si el vent bufa favorable com si no, fem un treball de creació.
I és que Déu ens dóna l'arada per co-crear aquest món. Com comenta el compositor Arnold Schönberg: "La creació més gran de Déu és l'obra d'art engendrada per l'home".